Toni González. Barcelona.

A l'església de Saint Ferdinand des Ternes, de Paris, una multitut acomiadava el 13 de juliol del 1925 a René Quinton, un cientific que feu emergir dels oceans una troballa que avui coneixem com plasma marí. Abans de l'aparició dels antibiòtics, aquest plasma obtingut de l'aigua de mar tractada s'oferia com una alternativa a malalties amb alta incidència durant l'època i inclús endèmiques com el còlera infantil, la deshidratació o la toxicosi.

Els tractaments de Quinton que s'aplicaven per via subcutània beneficiaren a pacients amb tuberculosi, dones prenyades i malalties amb patologia autoinmune. Malgrat això, tot quedà a l'oblit quan irrompiren la penicilina i el desenvolupament de la farmacologia convencional. Les teories més actuals justifiquen sota diferents postulats l'ús de l'aigua de mar tractada. Marco Francisco Payá, metge especialista en farmacologia marina i director d'un curs realitzat a Barcelona sobre el mètode terapèutic marí, ha elaborat les seves pròpies hipòtesis sobre l'activitat cel·lular.

Doctor Marco Francisco Payá.

Al seu judici, no és el descens de l'activitat cel·lular la que provoca la disminució de l'aigua intracel·lular, «sino el augment de l'activitat extracel·lular, en particular de la matriu extracel·lular -terme encunyat per Alfred Pischinger, de l'Universitat de Viena- el que genera una transferència de l'aigua del medi intracel·lular al medi extracel·lular». L'experiència clínica, segons l'especialista, mostra que la sensació de set «desapareix amb l'edat, i en conseqüència les aportacions hídriques es redueixen. Això modifica la funció de la matriu extracel·lular».

Les aventatges del plasma marí enfront a diferents sals terapèutiques existents com el gluconat, pidolat i orotat, entre altres, són evidents: «No trobariem problemes per aconseguir el pas de la barrera intestinal, ni desequilibri en els diversos sistemes de proteïnes portadores». En els centres de medicina complementària el plasma marí es recomana en obesitat, procesos diarreics, estats de cansament, sinusitis i inclús anorèxia o desnutrició.

Processat.

L'aigua de Quinton havia de recollir-se dins d'àrees localitzades en el fons marí. «Procedia d'una corrente circular de tipus remolí, una temperatura constant, composició mineral poc variable i amb nivells de fitoplancton i zooplancton estables», segons Payá.

Els procesos moderns recullen avui l'aigua a 30 metres de profonditat i a 10 metres del fons de l'Oceà Atlàntic. Es transporta als laboratoris mantinguda a una temperatura de 4 graus centigrads. Abans del seu envasat, passa en fred per un microfiltre amb orificis de 0,22 micres de forma que pot quedar esterilitzada.

Amb aquesta operació s'obté una aigua de mar hipertònica de al voltant de 30 grams de sals totals per litre. La seva aplicació subcutània encara no està acceptada davant el risc de necrosi, encara que han començat estudis experimentals amb animales amb aquest mètode.

Laureano Domínguez és uno dels principals investigadors interessats en impulsar l'estudi sobre l'efecte del plasma marí o plasma de Quinton. Alguns centres com l'Hospital Veterinari de Mataró han mostrat el seu interès en assajaar en models animals amb malaltia irreversible la teràpia marina de Quinton. Però la il·lusió de Dornínguez va més enllà de la confirmació experimental del plasma: «L'utilitat terapèutica del plasma marí es documentà en la seva època davant la comunitat científica francesa i continuament es revisen els seus principis d'activitat en el cos humà. Allò desitjable és que pugui convertir-se en una opció a l'abast de col·lectius socials desfavorits que no puguin accedir a una farmacologia convencional». El proyecte de Domínguez s'anomena Dispensaris Marins i tracta de recollir ajuts per la posta en marxa de centres mèdics en països subdesenvolupats que puguin disposar amb facilitat del medi acuós i realitzar el seu processat amb un mínim de tecnologia.