Després d'haver-se publicat en el número precedent de MEMORANDUM el suggestiu compte: «El regne enverinat» pel que s'entreveu el poder aclaparador dels «sistemes de decisió» sobre la població indefensa, en allò que a malalties i remeis es refereix, jo voldria ser més concret respecte la denominada HEPATITIS C, abans no-A, no-B.

Ja des dels anys 80, al discutir entre col·legues, teniem molt clar que l'origen d'aquesta hepatitis era tòxic (alcohol), batejat com HEPATITIS C perque, «finalment», s'hauria descobert el virus que la causa. Jo no soc qui per a pronunciar-me sobre l'autenticitat d'aquest suposat virus. Em refio del reputat viròleg alemany STEFAN LANKA el qual ha demostrat que el virus de l'HEPATITIS C no existeix. Allò que si existeix en certs organismes són proteïnes estressades, molècules o troços de ARN provinents de múltiples virus, o allò que és més probable, del nostre propi material genètico estressat.

Els tests actuals no detecten cap virus sino la presència de certes proteïnes anòmales que s'interpreten errònia o tendenciosament com pertanyents a tal o qual virus. No res!, que és lo mateix que està succeïnt amb la SIDA: que no hi ha virus VIH i que els tests només evidencien proteïnes anòmales.

En general, quan un pacient ve amb un diagnòstic d'HEPATITIS C, te una deficiència hepàtica; però a vegades ni això. No és el fetge el responsable sino els ronyons, la qual cosa ens porta a concloure que els tests hepàtics no són tan fiables. M'imagino que el procés es el següent:

1. descobreixen en el «senyor X» unes transaminases elevades.
2. suposen que aquestes transaminases venen del fetge.
3. indaguen per veure si es tracta d'una hepatitis A o B i davant la negativa conclouen que és la «C».

1. que hi ha diagnòstics d'HEPATITIS C erronis, en el sentit que el fetge manca de patologia i,
2. que unos ronyons deficients poden fer pujar les transaminases, la qual cosa no es te en compte en l'actual pràctica mèdica.

Els metges hospitalaris diran a un pacient diagnosticat d'HEPATITIS C que te un 20% de possibilitats de desenvolupar una cirrosi i posteriorment un càncer de fetge. Però algún metge va més enllà. Un afirmà a un dels nostres pacients que desenvoluparia una cirrosi i un càncer. Aquest pacient ens confesà: «Si no fos perque soc creient m'hagués suicidat davant aquest veredicte».

Nosaltres que tractem amb gent no només de l'Estat espanyol sino d'Amèrica, Àfrica, Europa, tots ens diuen lo mateix: «M'han diagnosticat una HEPATITIS C i el metge em digué que podia degenerar en cirrosi i càncer. Em feren una biòpsia i em donaren «interferon»». Que tots els metges del mon recitin la cartilla uniformement davant un cas d'HEPATITIS C no és casualitat. Respon a una estratègia llançada des d'Estats Units per a vendre l'«interferon» i aviat un altre antivíric associat. Cada pacient que accepti el tractament ingressarà en les arques dels «tan necessitats» Estats Units aproximadament un milió de pessetes a l'any.

Però si realment l'«interferon» curés!, fa més de 10 anys que s'està utilitzant i la seva eficàcia en l'HEPATITIS C està encara per demostrar. Com a mínim als cents de pacients que ens visiten no només no els ha ajudat sino que molts pateixen els seus efectes secundaris. Tots ens preguntem: Com és possible que un producte tan caro i inútil es mantingui en el mercat durant tant de temps?. La resposta és fàcil de trobar. Sabeu que els beneficis als tractaments de l'HEPATITIS C superen ja 20 cops als de la sida?.

De seguir així, dins d'unys anys mitja humanitat serà declarada seropositiva respecte al virus de l'HEPATITIS C. Ja no interessarà la SIDA com a font d'ingressos i per tant podrà anar desapareixent. Els febles estats manipulats per les multinacionals tindran que dedicar cada cop més fons a sanitat... fins que es produeixi un «crack» o es descobreixi el frau. 

Abans de començar he de dir que com aquesta senyora no he trobat moltes. Te la carrera de Magisteri però no exerceix i ensenya piano. Presenta bon aspecte i aparentment hom no la consideraria malalta.

Els seus simptomes són els següents: cert cansanci; a vegades cefàlees pasatgeres; molèsties en zona lumbar; dificultat en conciliar la son; formigueixos i taques en cames; dos dits de la ma comencen a deformar-se. En anys passat tingué cistitis de repetició i litiasi.

Se li ha detectat una hepatitis C des de fa 15 anys. Però si fa 15 anys encara no s'havia descobert el virus C!, li vaig dir. Be -respongué ella- aleshores se l'anomenava no A no B.

Ara li diagnostiquen una hepatitis C crònica.

Li proposaren fer-se una biòpsia pero ella s'hi negava, intuïnt que no l'anava a servir per a res. Davant els precs de la seva família tigué que cedir i sometre's a ella i ho va pasar molt malament. Jurà que, en endavant, pasés allò que pasés, ja no se la faria més.

Després de la biòpsia li proposaren l'«interferon». Com a conseqüència de la primera injecció tingué una reacció brutal: tot el cos se l'inflà i se li tornà roig, les mans se li agarrotaren, tenia dificultat en respirar i el cor li bategava tan fort que fins allitada el seu cos donava salts al ritme cardíac. Tingué que ser ingressada en urgèncias. Notificà lo succeït al seu metge, el qual en lloc de consolar-la i animar-la la va renyar i la responsabilitzà de lo succeït per estar mentalitzada que l'«interferon» li sentiria malament. El seu metge l'advertí que el 20% dels casos es malignitza, que pot degenerar en cirrosi o en càncer però li respongué: «i per què vol vostè que em situi en el grup dels 20%?. Jo seré dels 80% i seguiré be!».

No poguent rebre l'«interferon» se li recomanà que estigués en el llit les 24 hores del dia, a la qual cosa també es va negar. «Com és possible que una dona tan activa como jo, amb quatre fills, i sense dolències aparents em quedi immovilitzada continuament?. Aleshores si que m'huagués entrat una depressió a força de pensar en el meu estat i hagués estat mil cops pitjor per a mi!».

Del meu reconeixement he deduït que el seu problema no li provenia del fetge (oh, sorpresa!) sino dels ronyons. De fet, els símptomes actuals apunten més a una patologia renal que hepàtica: molèstia en zona lumbar, insomni, formigueixos i taques en cames i deformació de dits per una acumulació de toxines que els ronyons no han estat capaces d'expulsar!

El tractament que reb s'encamina a remeiar una deficiència renal important, probablement des de fa molts anys. Li calculo que els ronyons li funcionen al 50% en tant que el fetge al 80%.

Conclusió: hi ha persones que malgrat no tenir una informació especial, intueixen allò que els convé. Ella no era favorable ni a la biòpsia, ni al «interferon», ni a considerar-se en els 20% de casos problemàtics. Ha adoptat una posició optimista que l'ha mantingut en bon estat relatiu.