Capítol anterior. - Capítol següent.

Capítol XX.

«The Ecologist» en català.
Els arxius de Monsanto.

Per què ni la biotecnologia ni les noves tecnologies agrícoles poden alimentar el món.

per Andrew Kimbrell.

Kenny Bruno ha explicat clarament perquè els productes estrella de Monsanto no poden en absolut, ajudar a alimentar tot el món. En aquest article, Andrew Kimbrell mostra com ni la biotecnologia en general, ni la pròpia agricultura d'alts inputs pot fer-ho.

Monsanto.Endevina qui ve a sopar!. 10.000 milions per al 2030, proclama un titular de la pàgina web de Monsanto. La companyia preveu «pressions creixents sobre els recursos naturals de la Terra per poder alimentar més població». Segons aquest gegant de l'agroindustria, l'agricultura de baixos inputs «no produirà augments de rendiment ni millores que puguin alimentar la creixent població del planeta1».

Segons Monsanto, davant d'això, no hi ha motius per preocupar-se, ja que «l'actual agricultura d'alt rendiment té un gran èxit...». A més, l'empresa manifesta que «les inovacions tecnològiques triplicaràn els rendiments de les collites sense necessitat d'augmentar la superficie agrícola, salvant així valuoses selvs tropicals i hàbitats diversos». I encara, la revolució biotecnològica suposarà «una disminució en l'ús dels productes quimics a l'activitat agrària2». La conclusió és obvia i serà escampada als quatre vents per Monsanto: «La biotecnologia pot alimentar el planeta... Que comenci la collita3».

La propaganda de Monsanto s'alimenta amb molt mites de l'agricultura moderna pel que fa a la fam i la mateixa producció d'aliments. Desgraciadament, aquests mites han estat i són repetits tan sovint que es prenen com a certs. Proporcionen un abric convenient a Monsanto i les altres multinacionals de la biotecnologia i l'agroindustria, els quals són responsables directes de l'augment de la gana en el món. Desenmascarar aquests mites és un objectiu necessari per als qui busquem arribar a una agricultura sostenible. Comencem doncs a examinar quatre dels mites principals que Monsanto utilitza en les seves campanyes d'informació pública i publicitat.

La gana no és cap llegenda. S'estima que actualment 786 milions de persones passen fam. I aquest nombre segueix augmentant. De 1970 a 1990, exceptuant la Xina, el nombre de persones famolenques en el món ha augmentat en un 11%4.

La llegenda creada no es refereix a la fam sinó a la causa principal que la genera. Monsanto ens fa creure que la producció agrícola no està augmentant al mateix ritme que ho fa la població. Fins ara, nombrosos estudis i estadistiques refusen aquesta afirmació. De fet, si bé la gana en el món ha augmentat des de 1970, també ho ha fet en la mateixa proporció la producció alimentària per càpita. A Sudamèrica, el nombre de persones famolenques augmentà un 19% i els subministraments per càpita en gaire bé un 8%. Al sud d'Àsia, la fam i els aliments per càpita han crescut un 9%5.

Aquestes estadístiques, com moltes altres, indiquen que el creixemnt demogràfic no ha estat, almenys en l'actualitat, la raó principal de l'augment de la fam des de 1970. El volum total d'aliments disponibles per persona ha augmentat de manera significativa. Llavors, ¿Quina és la principal raó que fa que hi hagi fam en el món?. Bàsicament, la dependència alimentària. El sistema industrial, des de fa segles i practicament arreu del planeta, ha expulsat les comunitats indigenes o camperoles de les seves terres i ha instal·lat allà conreus d'exportació. Els beneficis obtinguts a partir d'aquestes exportacions constitueixen l'«acumulació primitiva de capital» fonamental que requereix el desenvolupament industrial en qualsevol societat. Les conseqüències: milions de camperols han perdut les seves terres, tradicions i comunitats i, de manera més inmediata, la seva autosuficiència alimentària. Expulsats de les seves terres, emigren a les noves ciutats, on ràpidament passen a formar part de els classes urbanes empobrides que competeixen per llocs de treball mal pagats. Actualment, més de 500 milions d'habitants de zones rurals del Tercer Món no posseisen terra o no en suficient quantitat com per autoabastir-se6.

Així comença la dependència alimentària. Fer-se amb aliments sols és possible pagant i, veure's privat de poder adquisistiu, significa veure's privat d'aliments. Incrementar la producció agrícola no és el remei per solucionar la gana, ja que aquesta està causada principalment per la impossibilitat d'accedir a la terra i/o mantenir el poder adquisitiu. Com queda reflectit en el proper informe de Food Dirst: «Si no acxcedeixes a la terra on poder conreuar els teus aliments i no pots comprar-los, passaràs gana encara que la tecnologia incrementi els rendiments7».

El mite sobre els majors rendiments obtinguts en les grans explotacions és un colorari de la presumpció que un augment de producció resoldrà el problema de la gana. Per erradicar la gana, ens cal augmentar la producció i, per tant, augmentar la dimensió de les explotacions i usar la tecnologia més avançada. Aquesta carrera per augmentar el tamany de les explotacions i intensificar la producció tendeix a expulsar de l'activitat agrícola els petits propietaris. Des de la 2ª Guerra Mundial, als EEUU, el tamany mig de les explotacions ha augmentat més del doble8. durant aquest mateix periode, el nombre d'explotacions ha disminuit dos terços i el nombre d'agricultors dues vegades més que aquest darrer percentatge. És el procés usual: destrucció de les comunitats rurals i èxode de milers de camperols desarrelats i empobrits. Com a resultat, augmenta l'atur, el crim, la dependència alimentària i la fam. Les conseqüències que comporta, per al Tercer Món, aquesta proliferació de grans explotacions i de la tecnificació, encara seran més catastròfiques que les que es puguin imaginar.

L'aplicació de noves tecnologies també arrassa le scomunitats camperoles i la seva autosuficiència alimentària. Els investigadors que analitzaen els efectes de la biotecnologia constaten que la major part dels agricultors no es beneficien del canvi tecnològic. Els qui se'n beneficien sols els qui les adopten primer, que, normalment, són els que operen a gran escala. «Aquests darrers tenen capacitat per aportar ràpidament capital per invertir en la nova tecnologia. Mantindràn els seus beneficis fins i tot quan els preus per unitat caiguin. Al mateix temps, la caiguda de preus boicoteja els esfroços dels qui adoptaren la novetat tecnològica per mantenir-se en un mercat en continua fluctuació9».

Monsanto, entre d'altres, reconeix els efectes que les noves tecnologies cuasen a comunitats rurals, però insisteixen que és el preu que cal pagar per augmentar l'eficiència en la producció agricola. Enfront d'això, l'escriptora i activista Marty Strange prova que els grans finques no són les més eficients. L'estudi que ha realitzat mostra, de manera convincent, que inclús utilitzant criteris d'avaluació tradicionals s'obté una major eficiència en explotacions de tamany mitjà10. Més encara, els càlculs que es basen en les teories (fins i tot les més moderades) de l'economia d'escala, segons la qual com més gran millor, presenten una esquerda testructural. Les anàlisis convencionals ignoren els costos de contaminació d'aigües o de l'atmosfera, la pèrdua de sòls o de la biodiversitat. Diferents estudis han mostrat que les grans explotacions provoquen més impactes ambientals negatius. Així, per exemple, produeixen un 40% més d'erosió que els petites. Aquestes conseqüències negatives solen enmascarar-se utilitzant fertilitzants de síntesis, però a la llarga acaben afectant els productes.

També s'ignoren els costos per a la salut humana dels aliments contaminats amb pesticides, hormones i altres agents tòxics. Igual passa amb la desfeta, des de fa dècades, dels milions d'agricultors i milers de comunitats rurals. Totes aquestes «externalitats» no són considerades per la comptabilitat agricola. En no internalitzar aquests costos, no s'informa del preu «real» dels aliments produits per l'agricultura moderna.

A més, aquesta anàlisi passa per alt el caracter unic de els petites explotacions. Sols es quantifiquen els productes finals. Aquesta economia d'escala ignora les significatives ventatges del model de petites explotacions pel que fa a les necessitats de recursos. Per exemple, la diversificació incrementa els rendiments en permetre un ús més complet i complementàri dels recursos, com és la possibilitat de desenvolupar múltiples cultius segons l'època de l'any. Com resumeix strange, «En economia agraria persisteix un prejudici en contra de la diversificació que es reflecteix en la convicció de que és més important realitzar una única producció a gran escla que produir-ne moltes a petita escala. Refexa la nostra obsessió pels màxims i la indiferència pels òptims11».

El 1989 es demanà al US National Research Council (Consell d'Investigació Nacional dels Estats Units) que comparés l'eficiència productiva entre les grans explotacions i les que utilitzen mètodes alternatius. La seva conclusió contradiu la mitificació actual sobre els guanys productius que aporten les grans explotacions: «Els sistemes de producció alternativa, si estan ben portats, en tots els casos utilitzen menys pesticides de sintesis, fertilitzants i antibiòtics per unitat produïda que els sistemes de producció convencional. Reduir l'ús d'aquests inputs disminueix el cost de producció i minimitza els potencials efectes negatius que l'agricultura pot ocasionar al medi ambient i la salut humana. A més, es fa sense reduir els rendiments per hectàrea o la productivitat dels sistemes de producció ramadera, fins i tot en alguns casos els incrementa12».

«Em temo que els estic patentant».«Em temo que els estic patentant».

Monsanto i altres empreses del sector observen el naixement i creixement d'un nou competidor als EEUU i Europa: la producció d'aliments biològics. Als EEUU, el mercat d'aquests productes ha arribat a 4000 milions de dòlars a mitjans els anys 90, amb un increment anual del 20%. Més de 2 milions de families nordamericanes s'abasteixen de productes biològics i uns 14 milions demanden aliments «naturals». Però la major preocupació de Monsanto és la resistència creixent a l'entrada dels seus productes i la critica a les seves tàctiques empresarials i els seus missatges que estan sorgint als països del Sud, com l'Índia. Les protestes públiques han obligat la compnyia donar marxa enrera i oblidar nombroses iniciatives empresarials. La mitificació del paradigma productiu actual -per a que tots poguem viure millor és necessàri que uns quants acumulin capital, terra i altres recursos- està perdent força.

La resposta de Monsanto no s'ha fet esperar i està realitzant una campanya als mitjants de comunicació en contra de l'agricultura biològica que es basa en la seva suposada consciència ambiental. Amb els seus arguments, intenta fer-nos creure que per «alimentar el món», l'agricultura biològica, pel que suposa de baixos rendiments, necessitarà augmentar massivament la superficie agrícola i es destruiran, d'aquestes manera, importants hàbitats de fauna salvatge i altres ecosistemes singulars.

Com ja hem comentat, nombrosos estudis indiquen que els mètodes alternatius de producció són almenys tan efeieicents com els basats en un ús intensiu d'agroquimics, sempre i qun les estimacions es facin correctament13. A més, l'argumentació de Monsanto no té en compte la disminució actual de rendiments en el Tercer Món, associada a la transferència de tecnologia i a l'ús intensiu d'inputs quimics propis de la «Revolució Verda». A països com Filipines, Índia o Nepal, les investigacions indiquen pèrdues significatives de rendiment després d'alcançar valors màxims als anys 8014. El més probable és que sigui degut a la degradació del sòl i al desenvolupament de resistències a plagues associades a monoconreus a gran escala15.

Investigadors de l'Institut Wallace assenyalen que l'agricultura, a més de destruir la producitivitat dels sòls de la pròpia explotació, també compromet altres fonst d'aliments. Efectivament, la contaminació quimica i l'eutrofitzament ocasionats per la lixiviació del nitrògen i el fòsfor de les terres conreuades, amenacen la productivitat d'ecostsitemes marins i aquàtics, que proporcionen part dels subministraments alimentàris. El 60% de la població mundial s'abasteix de peix i marisc per obtenir proteïna16. La contaminació quimica ha provocat la desaparició de la fauna que Monsanto tan vol protegir.

Pràcticament, l'unic objectiu de les campanyes publicitàries recents de Monsanto ha estat extendre el mite que la biotecnologia alimentarà les generacions futures i, a més, substituirà l'agricultura basada en l'ús intensiu d'agroquimics. Malgrat que Monsanto ha basat el seu èxit financer en la venda de l'herbicida Roundup, líder de vendes a nivell mundial, ara pretén refusar el model quimic-industrial. «Augmentar el nombre de conreus obtinguts per biotecnologia suposa disminuir els conreus produits per agroquimics», proclama el titular de l'anunci publicitàri. «El món produeix els seus aliments amb enormes costos pel medi ambient», continua i es lamenta de l'impacte ambiental causat per insecticides, fertilitzants i herbicides. Conclou dient que «a Monsanto creiem que la biotecnologia pot reduir l'impacte dels quimics sobre el sól. Per exemple, hem desenvolupat conreus resistents als insectes que, en alguns casos, eliminen completament la necessitat d'aplicar insecticides17».

En realitat, gran part del treball de Monsanto es dirigeix a uagmentar directa o indirectament l'ús d'agroquimics. Gairebé tots els conreus obtinguts per enginyeria genètica, dels que Monsanto té 12 patents, han estat modificats per proporcionar resistència a l'herbicida Roundup18. Ara, els agricultors poden aplicar majors dosis d'aquest herbicida, amb el risc de contaminar aire, aigua i aliments. A més, ha introduït un gen del pesticida natural Bt en diferents conreus, confiant fer-los resistents a les plagues. Aquesta tecnologia no ha demostrat encara la seva eficàcia en combatre plagues i molt probablement extendrà la resistència al BT en les poblacions de plagues. Això suposarà un cop dur pels agricultors biològics que utilitzen el Bt per controlar les plagues. Si augmenten les resistències al Bt, l'única alternativa serà incrementar l'ús de pesticides.

Monsanto ens ha mentit en el seu intent de vendren's el mite de la biotecnologia. Monsanto sap que gran part del planeta està sensibilitzat pel problema de la contaminació quimica i industrial. Si bé aquesta contaminació és perjudicial, la contaminació biològica suposa riscos encara més grans, com ha quedat exposat amb l'alliberament d'animals, plantes i altres organismes exòtics als ecosistemes. Als EE.UU., aquesta contaminació biològica (per exemple la invasió de la papallona «Kudzu» a la vinya i els organismes responsables de la malalatia del castanyer i l'om) ha fet estralls en el medi natural. Monsanto, amb altres companyies, pretén alliberar, a gran escala, milers de microorganismes, plantes i animals modificats genèticament. I això ocasionaria un impacte que podria eclipsar el produït per les petroquímiques.

La contaminació quimica, encara que es pot expandir, no té capacitat de reproducció i, poc a poc, s'anirà disolent. En el cas de la contaminació biològica, l'impacte s'intensifica quan els organismes es multipliquen, extenen i muten. L'àrea afectada no està localitzada i potencialment pot extendre's de manera irreversible. per exemple, si la resistencia es transfereis des dels conreus a les males herbes, les resistenents es multiplicaran i controlar-les pot arribar a ser impossible, fins i tot usant indiscriminadament herbicides. Cada vegada que s'allibera un organisme modificat genèticament s'està jugant al joc de la ruleta russa que Monsanto i companyia juguen. Qui segur que perd és l'ecosistema. la contaminació biològica pot ser el problema més seriós al que ens enfrentem el proper segle.

A més de causar problemes de contaminació biològica, la biotecnologia ajuda a completar el procés d'acumulació per part de les multinacionals. Monsanto i altres multinacionals estan patentant els gens, plantes i animals importants per a la producció d'aliments. Monsanto ha desenvolupat la metodologia necessària per esterilitzar genèticament les llavors, impossibilitant, d'aquesta manera, que puguin ser usades en les properes collites. Aquestes companyies estan rampinyant els recursos agrobiològics i alimentàris a agricultors i consumidors, provocant una major dependència d'aquests respecte els empreses agroquimiques.


Andrew Kimbrell és advocat a Washintong, president de l'International Centre for Technology Assessment i la Societat Jacques Ellul. Director de Foundation on Economic Trends i membre del Fòrum Internacional sobre Globalització. És autor de varis llibres, entre ells, «The Human Body Shop», 1993.

Referències:

1Vegi's http://www.monsanto.com.
2Ibid.
3Louise Jury, «Anger at Monsanto's Claim to «feed the World»», The Independent, 25 juliol 1998.
4Peter Urvin, «The State of World Hunger», a Ellen Messer i Peter Uvin (eds), «The Hunger Report», 1995 (Amsterdam: Gordon and Breanch Publishers, 1996), taula 1.6. Per a una descripció més profunda sobre la fam i els mites de la revolució Verda, vegi's Lappé, Collins i Esparza, World Hunger: 12 Myths, p. 3, 2ª edició (Grove/Atlantic and Food First Books) 1998.
5Ibid.
6Roy L. Porsterman, Mary N. Temple i T, M. Hanastead (eds), Agrarian Reform and Gressroot Developemnt: Ten Cases Studies (boulder: Lynne Ryenner Publishers, 1990). Introducció pàgina 1.
7Lapé et al, «The Latest on the Green Revolution and Proposals for a New Green revolution», a World Hunger: 12 Myths, pàgina 3.
8Linda M. Labao, locality and Inequality: Farm and Industry Structure ans Socioeconomic Coonditions (Albany: State University of New York Press, 1990).
9J. Wojcik, The Arguments of Agriculture, (West Lafayette, Indiana 1989), pàgina 88, citant el treball de F.H. Butell.
10Vegi's M. Strange, FamilyFarming: a New Economic Visions, (lincoln: University of Nebraska Press, 1988), pàgines 78-103.
11Ibid, pàgina 93.
12Alternative Agriculture, National research Council, (Washington DC: National Academy Press, 1989), pàgina 9.
13Hewitt et al, «Intensive Agriculture and Environmental Quality: Examining the Newest Agriculture Myth», pàgines 7-9.
14Lappé et al, pàgina 17.
15Ibid.
16Hewitt and Smith, op. cit. 13, pàgina 4.
17Vegi's http://www.monsanto.com.
18Vegi's Mendelson, «Roundup rules the World», en aquesta edició.


Tecnologies industrials Run-Away.

L'enginyeria genètica agro-quimica és la tercera generació de les tecnologies industrials run-away. La primera i la segona generació de tecnologies van ser lla petroquimica i la nuclear, que sorigren respectivament als anys 40 i 50. A l'inici varen ser ben rebudes com un triomf de la innovació tecnològica pels beneficis potencials que se'ls suposava, però, no cal dir-ho, no es va posar gens d'atenció en les conseqüències que tenien pel medi ambient i la salut que, com tothom sap, han arribat a ser extremadament greus.

Com s'informa en aquest número de The Ecologist, existeixen prou dades cientifiques que justifiquen una prohibició internacional d'aquesta nova tecnologia, fins i tot en un estadi tan primerenc de desenvolupament com l'actual, senzillament per raons ètiques i socials. L'argument de la prohibició més contundent és el fet que encara no s'ha provat realment que aquesta teconologia alimenti les persones més empobrides de la terra.

Les autoritats governamentals no poden ignorar els nombrosos estudis de revistes científiques especialitzades que apunten els riscos per a la salut humana i animal de la llet rBGH. Encara no ha sorgit cap estudi formal on es digui que aquests riscos s'han exagerat. És clar que la industria biotecnològica ha reaccionat a aquests estudis, però sols en comunicats de premsa parcials i amb critiques inèdites provinents dels seus «altaveus» del món acadèmic. És per això que el debat sobre l'enginyeria genètcia agroquímica hauria d'extendre's a la comunitat mèdica internacional i a científics independents, les contribucions dels quals, en aqust tema relativament nou, fins ara han estat mínimes.

En lloc d'examinar aquesta tecnologia per si mateixa, els cientifics i reguladors s'haurien d'adonar que està vinculada a les mateixes raons comercials que van fer desenvolupar la industria nuclear (amb totes les seves prometences buides com, per exemple, que produiria electricitat massa barata com per poder-se mesurar) i que ha ocasionat en tot el món problemes de contaminació irreversibles i a gran escala. Els mateixos motius tenia la industria petroquimica, que ha fet possible l'agricultura industrial i la «Revolució Verda» en el Tercer Món, amb prometences igualment buides. Com se sap, ha deixat una herència d'erosió, desertificació i contaminació i ha forçat a nombrosos petits agricultors ha canviar els petits trossos per suburbis. També ha minat la nostra salut amb els seus aliments de baixa qualitat i plens de pesticides, que han contribuit a un notable augment de malalties cròniques, entre les quals està el càncer, que ara afecta aproximadament una de cada dues persones.

Afortunadament, l'opinió pública cada vegada està més conscienciada sobre aquests temes, com mostra, per exemple, l'augment espectacular de la demanda de productes biològics, no sols per evitar els pesticides, sinó també per evitar els productes manipulats genèticament.

per Dr. Samuel Epstein.
 

Copyright © The Ecologist 1998.

Capítol anterior. - Capítol següent.

free-news.org