Inhibidors de les Proteasses.
Doctors Heinrich Kremer, Stefan Lanka, Alfred Hässig.
Doctor Heinrich Kremer.

Per tot el món resonen avui amb força reclams publicitaris: Els mateixos metges estàn convocant candidats obedients pels seus experiments i fent la mateixa promesa d'una cura que abans asseguraren pel tractament que ha enverinat al llarg dels darrers anys a incomptables pacients de SIDA amb el bloquejador d'ADN anomenat AZT en un intent per donar caça i destruir al fantasmagòric Virus de Inmunodeficiència Humana (VIH).

Els mateixos doctors estàn ara tractant de conjurar una substància del tub d'assaig sota el nom màgic d'«inhibidor de proteasses» i vendre-la com si tingués un ilimitat potencial curatiu, malgrat que ningú sap en realitat quines reaccions a llarg termini pugui aquesta molècula -que mai no ha estat provada en l'home- provocar en el organisme viu.

Víctimes i perpetradors d'aquests experiments s'han percatat recentment que l'AZT (conegut també com Zidovudina ó Retrovir) ha dut en innombrables casos a l'inevitable i lenta asfíxia de les cèl·lules, que tenen particular necessitat d'oxígen, del cos del pacient i, en conseqüència, a l'igualment inevitable mort per enverinament d'aquelles persones estigmatitzades com a «seropositives» ó diagnosticades com malaltes de SIDA, i que confiaven en els seus metges. Malgrat això, estàn cercant per a les seves proves nous candidats que seràn «voluntariament» preparats, mitjançant de la por a la mort que suggereix la professió mèdica, per no només ingerir AZT en combinació amb substàncies tòxiques afins sino pendre, a més a més, un inhibidor que prodeix un impacte d'efectes incalculables sobre el metabolisme cel·lular.

Es dona una garantia d'èxit per endavant, com amb l'AZT, tota vegada que qualsevol «efecte secundari» de la barreja és descrit com a conseqüència de l'infecció pel fantasmal VIH. Són els mateixos doctors de laboratori i practicants clínics que durant anys han abusat de la confiança dels ansiosos pacients de SIDA amb l'afirmació que, fidedignament i amb total certesa, l'AZT evitaria la proliferació del seu VIH fantasma.

En realitat, la substància AZT és absorbida per una ruta primària mitjançant la ADN-gammapolimerasa al centre d'energia de totes les cèl·lules del cos: les mitocondries. Sense l'activitat de les mitocondries com antiges bacteries que són, cap cèl·lula del cos és capaç de produir l'energia necessària mitjançant l'oxígen i de fer-la asequible de forma unida com adenosintrifosfat (ATP) a tot el sistema metabòlic cel·lular.

Els facultatius que prescriuen l'AZT han negat, malgrat tot, aquest fet i han diagnosticat equivocadament les fatals conseqüències de la medicació amb AZT com si es tractés de les seqüeles de la SIDA que segueix a una prèvia «infecció per VIH». Per exemple, es declara que manifestacions clíniques tals com síndrome d'esgotament, encefalopatia «per VIH», cardiomiopatia, atrofia del sistema ossi i muscular i infeccions oportunistes de tota classe que afecten als pacients, són tràgiques conseqüències de la SIDA. Evidentment, l'AZT també danya a les mitocondries dels mateixos microbis (protozous i fongs) que s'han adaptat al metabolisme cel·lular del cos en el decurs de l'evolució sense per això ser normalment patògens. Malgrat això, en cas d'un seriós dany en la seva capacitat de producció d'energia, poden experimentar una mutació que els converteixi en agressius agents patògens i, en determinades condicions, ser causa de lo que es coneix com infeccions oportunistes. Però els veritables oportunistes són els metges de la SIDA que prescriuen l'AZT: cerquen expulsar al dimoni amb Bencebú, i fent-ho demostren la seva ignorància sobre els processos biològics fonamentals de l'organisme humà.

Però els dogmàtics doctors de la SIDA han inventat nous enganys. Encara que, a despit de tota aseveració contrària, cap científic no ha presentat de forma demostrable un genoma de l'imaginari VIH que fos capaç de causar infecció, anuncien que han localitzat minúsculs fragments de material genètic del VIH en forma d'ARN i que han enriquit aquests fragments. Ara proclamen que són capaços de determinar la quantitat precisa de VIH en la sang de cada pacient. Lo que resta com un secret dels doctors de la SIDA és l'explicació de com poden identificar la part com un tot sense haver vist mai el tot. És com si els cercadors arrivessin, mitjançant de veure una empremta a la ribera del Llac Ness, a la conclusió que existeix realment el monstre al que se l'hi ha posat l'esmentat nom.

Però ells continuen desenvolupant una lògica destructiva basada en definicions arbitràries semblants. Com els metges afirmen que, d'acord amb el principi de pendre la part pel tot, estàn en condicions de determinar quantitativament la quantitat activa de VIH en l'individu estigmatitzat, ara prescriuen quantitates «apropiades» d'AZT i substàncies tòxiques similars com si fos un còctel pel pacient. Un sofridor al que se li suposa tenir molts fragments de les substàncies missatgeres del material genètic del VIH fantasma en la seva sang, és considerat com un cas desfavorable i reb les corresponents altes dosis del còctel verinós. Més tard ó més aviat, el pacient serà incapaç d'escapar al destí predit, i això gracies als fatals efectes tòxics de la «medicació», especialment si, segons la reacció individual del pacient, el còctel verinós és incrementat i complementat amb inhibidors de proteasses.

La suposada «càrrega viral» no designa altra cosa que la medició de certes substàncies missatgeres (ARN) en el plasma sanguini de pacients seleccionats. S'identifiquen seqüències similars a les definides com específiques del VIH. Però s'ha de tenir clar que tals substàncies missatgeres estàn presents en milers de diferents variacions que reflexen procesos bioquímics perfectament normals en el cos, dels que milers tenen cabuda simultàniament i de manera coordinada en l'interacció metabòlica. Les fluctuacions, ó sigui la major ó menor quantia d'aquestes seqüències, són perfectament normals en aquesta complexa interacció de milers de procesos metabòlics simultanis. En el cas de persones amb un elevat metabolisme cel·lular, per exemple, les persones sotmeses a medicació citodestructiva (AZT, ddI, etc.) i les que sofreixen infeccions múltiples, existeix un alt grau de probabilitat que es trobin aquestes molècules, precisament degut a l'acceleració del metabolisme. Així doncs, la presentació de medicions aïllades d'un tipus particular de seqüències -que, en tot cas, continua sent totalment impossible quantificar- és clínicament irrellevant en absència de comparacions amb altres molècules d'aquest mateix tipus. Tampoc existeixen criteris comparatius que puguin atribuir cap significació a aquests mesuraments relatius.

De fet, les proteasses són enzims proteínics que divideixen les molècules de proteïna segons la longitut requerida en cada cas particular pel metabolisme. Són naturalment convertides en inactives, dins i fora de les cèl·lules del cos, per molècules inhibidores especials fins que recuperen la seva activitat mercès a complexes interaccions entre moltes diferents molècules. El cos produeix constantement tals inhibidors de proteasses, per exemple, l'heparina i els heparinoides. Els caçadors del VIH proclamen ara haver produït en tubs d'assaig inhibidors de proteasses que inhibirien només i específicament aquelles proteasses que es tenen per responsables de la proliferació de l'hipotètic VIH. Pretenen mesurar l'èxit d'aquests inhibidors de proteasses per la reducció quantificada d'una arbitràriament definida càrrega viral (vegi's més amunt) i l'increment relatiu de les cèl·lules T auxiliars.

En altres paraules, una ficció (el bloqueig del virus) és legitimada per una altra ficció (la quantificació del virus). L'increment temporal de les cèl·lules T s'explica pel parcial desplaçament de cèl·lules d'aquest tipus des de la mèdula òssia i altres compartiments a la corrent sanguínia en virtut de la temporal inhibició del metabolisme cel·lular catabòlic que predomina en els pacients «seropositius».

En tot cas, en realitat tard ó d'hora hi ha que témer que la intervenció no fisiològica amb inhibidors artificials de proteassa en la complexa interacció dels factors de creixement de les cèl·lules del cos, pertorbi igualment funcions vitals del teixit bàsic i de les cèl·lules, juntament amb els seus centres d'energia mitocondrial, com és ja el cas quant s'administra AZT i nucleòsids anàlegs. Malgrat això, com cap espècimen animal es útil per a experiments clínics preliminars, són els pacients «seropositius» i els «malalts de SIDA» els que, per por a una mort anunciada, posen les seves vides en joc. Tot voluntari per aquests experiments hauria de ser conscient que el tractament amb còctels d'AZT i substàncies tòxiques afins més inhibidors de proteasses, pot equivaler a un suicidi a termini fix.

Finalment, fixem l'atenció en un organisme saludable en el que les proteasses i les antiproteasses estàn en equilibri. Els heparinoides en la superfície de les cèl·lules són les antiproteasses normals. Es pot corregir un desequilibri amb l'administració oral de heparinoides en forma d'extractes de cartílag (condroitinsulfat) i agar extret d'algues marines. Suggerim que les persones seropositives es beneficiin d'aquesta simple i econòmica possibilitat de corregir una eventual deficiència d'antiproteasses.

Hamburg-Dortmund-Berna, juliol del 1996.