Pròleg.

La revista científica alemana raum&zeit, de Munich, que des de la verificació de la Llei de Ferro del Càncer a Viena, en desembre del 1988, per la gran autoritat de la cancerologia austríaca Professor Jörg Birkmayer, ha publicat varis articles respecte dels descobriments del Doctor Hamer, considerat com un dels científics més interessants de la nostra època, li dona dos cops la paraula en la seva edició d'octubre-novembre del 1989 (nº 42).

En un primer article, el Doctor Hamer col·loca de nou a la S.I.D.A. dins del marc del seu sistema ontogenètic dels microbis, bactèries i virus, i respòn a la pregunta Per què es mor de la S.I.D.A.? A aquest article li segueix una discussió científica entre el Doctor Hamer i el degà de la Facultat de Medicina de Düsseldorf, el Profesor Pfitzer, metge i biòleg, que es una autoritat en la R.F.A. en materia de citopatologia i histopatologia.

Si existeix algú que des de un principi hagi vist en la S.I.D.A. una gegantina impostura científica, aquest és, sens lloc a dubtes, el Doctor Hamer. Encara que per raons diferents a les del Doctor Duesberg. Pel Doctor Hamer, tota malaltia s'inicia en el psiquisme. Però, a l'igual que el professor Duesberg, es quedà perplexe davant lo absurd dels arguments adelantats pel professor Gallo en defensa de la seva hipòtesi de la S.I.D.A.. Després d'haver exposat les seves tesis, el Doctor Hamer descriu dos casos impressionants de persones que fins el moment havien gaudit de bona salut, i a qui s'arrastrà cap a l'antesala de la mort amb el diagnòstic de la S.I.D.A.. Aquestes persones tingueren la sort d'entrepussar amb el llibre del Doctor HamerFonament d'una Nova Medicina. Raum&zeit ha informat en diverses ocasions respecte del Doctor Hamer, en qui veiem un dels més interessants científics de la nostra època, en:

• «Els Focus de Hamer», raum&zeit nº 36, publicat de nou;
• «Escàndal científic respecte dels Focus de Hamer» raum&zeit nº 40, i
• «Només els peixos morts es deixen endur per la corrent», també aparescut en raum&zeit nº 40.

Les darreres edicions de la revista científica raum&zeit han presentat als lectors suficient quantitat de documents i fets. Que em dispensin de repetir ara aquests coneixements introductoris, i em permetin entrar de ple en matèria.

El 1987, quan la campanya de pànic de la S.I.D.A., perfectament orquestrada, es trobava en ple apogeu, jo escrivia en el llibre Fonaments d'una Nova Medicina que la S.I.D.A. era la major estafa del segle. I ho feia per varies raons... sent la més important d'elles el descobriment de la Llei de Ferro del Càncer, és a dir, la correlació sistemàtica entre malaltia física i causa psico-cerebral. El principal argument contra les teories que afirmen que la S.I.D.A. és una malaltia autònoma es basa en el sistema ontogenètic dels tumors i el sistema ontogenètic dels microbis (fongs, bactèries ó virus) que es dedueix d'això.

Fem una breu recapitulació:

Tal como han demostrat les meves investigacions empíriques, dutes actualment sobre més d'onze mil pacients, és absolutament inconcebible que un virus perniciós, l'objectiu del qual és, per així dir, la destrucció de les defenses de l'organisme, pugui actuar independentment dels processos psíquics i cerebrals, casi «in vitro».

La Llei de Ferro del Càncer enuncia que tota malaltia -i no ja únicament el càncer- és desencadenada per un S.D.H. (Síndrome Dirk Hamer). És a dir, per un xoc conflictual biològic molt específic que, de forma instantània, impacta simultaniament en el cervell i en l'organisme creant un Focus de Hamer, visible en l'escàner, en el centre de control cerebral que representa a l'òrgan afectat, i creant alteracions, tumors, etc. en l'òrgan corresponent.

El sistema ontogenètic dels tumors descobert per mí el 1987, ordena totes les malalties canceroses i equivalents en funció de la capa embrionaria (endoderm, mesoderm, ectoderm) de la qual provenen, i que es forma en les primeres setmanes del desenvolupament de l'embrió.

Per raons ontogenètiques, a cadascuna d'aquestes capes embrionàries li correspòn una zona específica del cervell, un cert tipus de temàtica conflictual així com una estructura histològica ben definida.

El sistema ontogenètic dels microbis els classifica en funció de les tres capes embrionàries, de la qual cosa es dedueix:

1. que els microbis arcaics, és a dir, els fongs i les micobactèries, són d'incumbència del endoderm i, fins un cert punt, del mesoderm cerebelós, però únicament en tot cas en allò que concerneix als òrgans governats pel tronc cerebral (bulb raquidi, pont, mesencèfal i cerebel).
2. que tots els microbis vells, a saber, les bactèries, són d'incumbència del mesoderm i de tots els òrgans que el constitueixen, i
3. que els microbis joves, a saber, els virus, -que per a parlar amb propietat no són veritables microbis, és a dir, sers vius-, són competència exclusiva de l'ectoderm, pels òrgans governats pel còrtex cerebral propiament esmentat.

En aquest context competent significa que cada grup de microbis no tracta més que amb grups determinats d'òrgans, derivats d'una mateixa capa embrionària. L'única excepció a aquesta regla és la zona limítrof dels òrgans mesodèrmics governats pel cerebel, que són tractats tant per fongs paràsits i micobactèries (principalment) com per les bactèries (en menor grau), que normalment són competència dels òrgans de la capa embrionària mitja (mesoderm) governats per la medul·la cerebral.

El moment a partir del qual els microbis poden treballar no és, com erròniament ho haviem cregut fins ara, funció de factors externs sino més aviat quelcom determinat pel ordinador que és el nostre cervell.

I alhora que pels microbis l'«objecte a tractar» no és fortuit sino exactament determinat per l'història del desenvolupament embrionari per a cada grup de microbis (exceptuant el cavalcament observat anteriorment), el moment en que els escombriaires reben l'autorització per a entrar en feina no és fortuit sino determinat amb precissió, en funció del sistema ontogenètic, per l'ordinador que és el nostre cervell: es tracta sempre de l'inici de la fase de solució del conflicte, és a dir, de la fase de curació.

Els microbis, als que sempre haviem pres como a malvats enemics, exèrcit d'adversaris temibles intentant aplastar-nos, i als que en conseqüència era precís eliminar a qualsevol cost, es descobreixen ara com els nostres millors amics, valuosos auxiliars, escombriaires i restauradors benefactors del nostre organisme. Només comecen a treballar quan el nostre organisme els hi dona l'ordre concreta, des del cervell. I aquesta ordre sempre li és notificada pel cervell en el moment just en el que s'inicia la fase de curació, quan l'organisme, passant de l'inervació simpàtica a l'inervació parasimpàtica, entra en una fase de vagotonia (curació) permanent.

El caràcter bifàsic de les malalties.

Fins ara la medicina moderna imaginava conéixer un miler de malalties, repartides més o menys meitat i meitat entre malalties fredes, com el càncer ó per exemple l'angina de pit, l'esclerosi de plaques, l'insuficiència renal, la diabetis, etc., i malalties calentes, com per exemple el reumatisme articular, la glomèrul-nefritis, la leucèmia, l'infart de miocardi, les malalties infeccioses, etc. En les malalties fredes, els microbis ens apareixíen sempre com apatògens, és a dir, desactivats, en tant que els trobavem en plena virulència en les malalties calentes, amb la qual cosa imaginàvem sempre que ells invadien ó atacaven un òrgan.

Pensavem doncs que era necessari mobilitzar a qualsevol preu l'armada defensiva del nostre organisme, reforçar el sistema immunitari contra l'armada temible dels invasors, contra els microbis ó contra les cèl·lules canceroses que cercaven destruir-nos. Era una idea completament falsa. Hem de començar la nostra Nova Medicina pel principi, des de zero!

En l'esquema fonamental que segueix, tota malaltia comporta dues fases:

• Primera fase. La fase de conflicte actiu amb simpaticotonia durable. A l'inici d'aquesta fase de simpaticotonia durable sempre existeix una Síndrome Dirk Hamer. Abans aquestes primeres fases eren considerades com a malalties fredes, autònomes, cosa que no eren. Malgrat que durant aquesta fase simpaticotònica es considera deficient al sistema immunitari, en aquesta no trobavem activitat microbiana, és a dir, que els microbis eren considerats apatògens, i per tant inofensius.

• Segona fase. La fase de conflicte resolt amb vagotonia durable. Al principi d'aquesta fase de vagotonia durable sempre està la solució del conflicte. Abans aquestes segones fases eren sempre considerades com malalties calentes autònomes, cosa que no eren. Encara que durant aquesta segona fase el sistema immunitari sembla funcionar a ple rendiment (febre, leucocitosi, etc.), els microbis no es sentien en absolut incomodats i continuaven alegrement montant la seva juerga. Els mateixos microbis als que abans s'havia classificat com apatògens es convertien de sobte en patògens ó extremadament virulents, és a dir, microbis de naturalesa maligna.

Aquesta concepció té una inestimable aventatge per damunt de la medicina clàssica: la Nova Medicina es pot demostrar sense errades i reproduir rigurosament en el triple nivell psíquic, cerebral i orgànic. En una paraula: és precissa, exacta per sí mateixa. No necessita hipòtesi de recolçament com la medicina antiquada, que no podia donar un passa sense aquestes muletes i sense les quals fa temps que hauria estat ja desemmascarada. Per exemple, les hipòtesi relatives a les cèl·lules canceroses malignes que circulen en la sang arterial. Malgrat que ningú ha pogut observar-les mai, es considera que es diseminen per via arterial cap a altres òrgans per a fundar noves colònies, tumors-fill, -anomenats metàstasi-, d'un càncer preexistent, metamorfoseant-se en ple camí i coneixent pertinentment quin tipus de metamorfosi devien efectuar. Pel contrari, la Nova Medicina obté la seva lògica de si mateixa, prova les coses i obté conclusions sense necessitat d'hipòtesi de recolçament, prohibides en nom de la probitat i seriositat científica.

Imaginem-nos als microbis com a obrers de tres classes:

• Els que tenen per missió enretirar els desperdicis (escombriaires). Per exemple, el mycobacterium tuberculosis, que descomposa els tumors intestinals (de la capa embrionària interna, el endoderm) durant la fase de curació.

• Els que actuen com nivelladors de terreny, encarregats de cobrir els cràters, per exemple, els virus, la misió dels quals consisteix en omplir les pèrdues de substància produïdes en un teixit per les ulceracions. Només podem trobar úlceres i virus durant la fase de curació, y això únicament en els òrgans de la capa embrionària exterior (ectoderm), governada pel còrtex cerebral.

• Les bactèries, que tracten únicament amb òrgans deteriorats (necrosats, osteolisats) de la capa embrionària mitja (mesoderm), i tan sols durant la fase de curació consecutiva a la solució del conflicte. Podrien ser comparades a bulldozers que treuen les runes per a que es pugui construir una nova casa, és a dir, per a que l'organisme pugui reconstruir-se sobre una base sòlida.

Què queda del sistema immunitari?.

Només els fets, amb exclusió de suposat sistema. En efecte, el sistema immunitari, tal com es concebia fins ara, no existeix! Naturalment, allò que existeixen són les sero-reaccions, les variacions de la fòrmula hematològica, les modificacions de la hematopoiesi, etc. Però, si els microbis no fossin ja un exèrcit d'enemics, sino un exèrcit d'aliats, controlats i dirigits sistemàticament per l'organisme en tant que simbiotes, què ens quedaria del suposat sistema immunitari? Un exèrcit de cèl·lules mortals, de cèl·lules devoradores, de linfocits T, etc. recolçada per un escuadró de sero-reaccions? El sistema immunitari, en el sentit que se li ha volgut donar fins ara, simplement no ha existit mai!.

Però aleshores, quin paper juga la S.I.D.A. en tot això?.

Que el lector em perdoni per aquesta extensa introducció ó aducció al tema propiament esmentat, però era completament necessària per a compendre allò que segueix. Crec que ara estarà en posició de captar el moll del problema, és a dir, l'essència de la pseudo-malaltia de la S.I.D.A. Espero que al final d'aquest capítol podrà entendre també que aquesta pseudo-malaltia no fou, parlant amb propietat, més que una impostura comesa per Gallo i els seus companyons, és a dir, per algunes esferes socials que imaginaren aquest ingeniós mitjà, legitimat per un bluff científic, per a edificar un poder brutal, amb base mèdica, que els permetés desempallegar-se de sectors indesitjables. El lector es quedarà estupefacte de constatar que es així de simple i lògic, i que funciona a la perfecció. Això si, només és possible a condició que la premsa -els media- siguin emmordassats, acceptant sense una crítica seriosa aquest projecte d'embrutiment global, de la mateixa manera que ho fan amb el càncer!

En el cas de la S.I.D.A., allò que ens interessa són els virus. El sistema ontogenètic dels microbis ens ha ensenyat que també ells tenen un lloc molt determinat en aquest sistema. La seva competència s'extén a tots els òrgans que es deriven de l'ectoderm (capa embrionària externa), governats pel còrtex cerebral. Hem vist ja que els virus tracten a aquests òrgans únicament durant la fase de curació. Els símptomes concomitants són: vagotonia, generalment la febre, tumefaccions epidèrmiques ó mucoses (exceptuant les altres, només les mucoses amb epitelis pavimentosos són afectades per aquestes tumefaccions). Sobra dir que aquests símptomes, que salten a la vista, s'acompanyen naturalment i sense excepció de quantitat de reaccions hematològiques i serològiques.

En allò que concerneix al sistema immunitari, aquesta espècie de noció nebulosa i indefinida, aplicada per a tot i indiscriminadament tant en la fase activa del conflicte com en la de resolució, tant en allò que fa al càncer, sarcomes i leucèmia sense distinció, com en totes les malalties infeccioses, hi cap a dir que a la ignorància total que regnava fins el moment a propòsit de la naturalesa i essència de les malalties, li corresponia també una incapacitat total d'apreciar i classificar correctament el gran nombre de fets i símptomes en el terreny serològic i hematològic.

El virus HIV, si és que existeix, ha estat batejat virus de la deficiència immunitària per quins el descobriren, Gallo i companyons. Con això es donava a entendre, sobre tot, que aquells que resultaven afectats per aquesta epidèmia mortal de la S.I.D.A. sucumbien finalment a la caquexia i a una pammieloptisis, és a dir, que no podien ja produir sang. Ara bé, aquest mateix procés el trobem en el càncer d'òs, ó més concretament, en el càncer anostòsic, és a dir, en les osteolisis del sistema esquelètic (forats de gruyere), que venen sempre acompanyat de pammieloptisis (anèmia) i el conclicte del qual ad hoc és, segons la localització del sector de l'esquelet afectat, un conflicte de desvalorització de si mateix específic. La curació d'aquest tipus de conflicte de desvalorització de si mateix duria a la reconstitució de la cal en la osteolisi (recalcificació) amb els símptomes corresponents a la leucèmia.

Quant un malalt de la S.I.D.A., contra tota expectativa, arriba a revaloritzar-se, la medicina clàssica surt del foc per a caure en les brases, i canvia el seu cavall borni per un de ceg, sometent al convalescent a una cura mortal de quimio-pseudoteràpia. És així com, de una ó altra manera, s'acava amb ell.

Els fets científics i pseudocientífics relatius a la S.I.D.A.

Per a completar l'exposició necessitaria tonar a extendre'm a fons sobre innombrables arguments contra la S.I.D.A. formulats en els darrers bons articles d'aquesta revista. Davant la manca d'espai tan sols relacionaré alguns que em semblen importants, i un que em sembla extremadament important.

1. Ningú ha observat mai els símptomes obligats que serien d'esperar després d'una de les anomenades infeccions virales HIV, tals com les que es produeixen habitualment en el xarampió ó en la rubèola.
2. En els pacients amb S.I.D.A. no es troba mai el virus HIV.
3. Els principals linfocits implicats en la Síndrome d'Immunodeficiència Adquirida-S.I.D.A. serien els linfocits T. Així doncs, tan sols hauria un de cada 10.000 que hagués fagocitat un fragment del virus, un virus del que no s'ha trobat cap fragment complert en cap pacient de S.I.D.A.. Qui cerca doncs el 10.000è linfocit T? Qui l'identifica? Són el pur producte d'una imaginació desenfrenada.
4. Es molt extrany allò que el professor Duesberg explicava en el nº 39 de raum&zeit, a saber, que des de 1984 el virus HIV havia estat reconegut pel Ministeri de Salut dels Estats Units com causant de la S.I.D.A., i que la patent de la S.I.D.A. havia estat depositada i homologada abans inclús que s'hagués publicat el primer estudi americà sobre la S.I.D.A.. Qui tenia tanta pressa, i qui s'amaga rera això? Per què la premsa en la seva totalitat s'ha apuntat al carro sense el menor esperit crític?
5. Partint que no existeixen símptomes específics de la S.I.D.A., queda obert el camí al diagnòstic mèdic arbitrari. Si un pacient no és seropositiu, però presenta, per exemple, un càncer, un reumatisme articular, un sarcoma, una neumònia, si té diarrea, pateix demència, micosis, tuberculosi, febre, una erupció per herpes, tota classe de símptomes neurològics ó de deficiències, tot va bé, no hi ha de què preocupar-se, donat que són malalties corrents completament normals, segons les concepcions vigents fins el moment. Però n'hi ha prou que aquesta mateixa persona sigui seropositiva per a que tots aquests símptomes es converteixin de sobte en la S.I.D.A. Hi cabria inclús dir que són metastasi de S.I.D.A., missatgeres de la mort ràpida i atroç de l'infortunat pacient amb S.I.D.A.. Per suposat, els metges a favor de l'eutanàsia els hi donen al condemnat a mort el benefici de la xeringuilla elèctrica (donat que de qualsevol forma no hi ha res a fer por ell ja que la S.I.D.A. és mortal).
6. És igualment molt extrany que la S.I.D.A., que es suposa és una malaltia viral, tingui un comportament totalment diferent de totes les altres malalties virals. En efecte, sempre s'ha admès que aquestes han quedat vençudes si el test d'anticossos és positiu.
7. Però, el fet més extrany de tots, que tots els investigadors han mencionat com de passada encara que sense incitar a cap d'ellos a treure la menor conseqüència és que: només es converteix en víctima de la S.I.D.A. qui sap que és seropositiu ó creu ser-ho!

El psiquisme ha de jugar doncs un paper important en aquest assumpte.

Efectivament, si la gent només cau espectacularment malalta si s'els hi diu que són seropositius, és que ha arribat el moment de ser conscient d'allò que li succeeix al psiquisme d'un pacient que es veu confrontat a un diagnòstic aniquilador que és: en un 50% mortal!

Són els nostres metges tan insensibles, que ni un sols s'hagi donat compte fins ara d'allò que succeeix en un pacent quant se li confronta brutalment a un diagnòstic així de fulminant? En efecte, el pacient ignora que tot això no és més que una mistificació, una impostura fomentada amb un objectiu molt determinat per certs ambients. El desgraciat s'ho pren al peu de la lletra, tant més quant que tota la posada en escena és efectuada per especialistes de forma completament professional.

Dos exemples: La millor il·lustració l'aporten dos exemples trets de la vida mateixa:

Primer cas. Un guarda forestal retirat que, a títol privat, cuidava del vedat de cacera d'un fabricant, tingué un conflicte típic de contrarietat territorial, amb ocasió d'una querella mantinguda amb l'arquitecte del fabricant respecte del pabelló de cacera, a la cura del qual estava el guarda forestal. Una cop resolt el conflicte, el guarda, durant la fase de curació, desenvolupà la obligada hepatitis. Tenia febre, casi 38,5, els seus valors hepàtics eren alts, i fou hospitalitzat. Li cuidaren l'hepatitis. La febre remeté aviat, i les constants hepàtiques tornaren a la normalitat després d'algunes setmanes. Fins aquí, es tracta d'un cas perfectament normal.

Desgraciadament, els concienciodos doctors li havien practicat també un test sanguini per a la detección de la S.I.D.A. I li sortí positiu. El professor acudí raude a la capcelera del seu llit, molt excitat, es plantà davant d'ell i li deixà anar solemnement el seu veredicte fatal: Senyor guarda forestal, té vostè la S.I.D.A.

«Vaig rebre la notícia com un cop de maça», explica el vell guarda. Ell, que fins aleshores havia estat el notable més respectat del poble, s'anava a convertir ara en objecte d'escarni popular. El tractarien com a un depravat, ningú tornaria a estrènyer-li la mà ni podria sentar-se com abans en un cafè. Els llogarrencs, que fins aleshores li acollien cordialment, li tornarien l'esquena. Tots els seus passeigs anaven a convertir-se per a ell en un malsòn: tindria la sensació de passeigar entre dos fileres de curiosos. El vell guarda forestal trencà a plorar. El professor s'acomiadà d'ell -això si- sense donar-li la mà, per lo del perill de contagi!

El mateix matí següent era donat d'alta a l'hospital, també obviament a causa del perill de contagi. El miraven com a una cuca extranya, com si cadascú s'estigués dient: És la darrera persona de qui m'hagués esperat quelcom així!. Ningú li estengué la mà al acomiadar-se, el professor estava massa ocupat per atendre'l, i presentà les seves excuses.

En la seva llar, la seva esposa feu gala de major comprensió, això sí, aconsellant-li malgrat tot que no toqués als fills ni als nens petits, perquè no es sap com es transmet la malaltia.

Dos dies després fou citat pel seu metge de capcelera, una doctora que li parlà a boca de canó de la seva malaltia mortal, de la que havia estat advertida directament per la clínica. «Senyor guarda forestal», començà ella, «hem de parlar ara de la mort. Jo no li abandonaré, i obtindrà de mi totes les medicines que li facilitaràn la mort». El pobre vell guarda al que, dos dies abans, el diagnòstic del metge havia ja tumbat pel terra, començà a caure ara per un abim sense fons.

Durant quasi dues setmanes, el guarda forestal fou víctima del pànic. Aprimà, la cual cosa immediatament fou atribuït a un símptoma típic de la S.I.D.A. Després, la seva germana li donà a llegir el meu llibre: Fonament d'una Nova Medicina, en el qual es pot veure que tot el pànic desencadenat a propòsit de la S.I.D.A. no és més que una infame mentida. Això li donà molt ànim!

Immediatament recuperà la seva anterior gana, tornà a dormir com abans, a tenir les mans calentes. Em trucà per telèfon i es convencè que allò que li havien fet creure era realment una falòrnia. Es va fer fer un escàner cerebral, i quant, dues setmanes més tard, vingué a veure'm a Gratz, vaig poder deslliurar-li de tot resquici de por.

Li vaig aconsellar que no abandonés els seus controls per a que no sospitessin que cuestionava els dogmes sagrats de la medicina. En lloc d'això, podria sonriure's cara a cara dels seus congèneres, burlant-se interiorment de la seva ignorància. Sé que és lo suficientement llest per fer-ho així.

Segon cas. Després haver-se sotmès a una prova voluntària, un agent d'assegurances, company sense història d'una parella homosexual, resulta ser seropositiu. El seu amic era negatiu! Fins aleshores encara no havia entrepussat amb un veritable problema, l'univers era per a ell un lloc tranquil. Però aquest mateix dia es sentí sepultat sota una allau de conflictes. Fou ingressat allí mateix en la secció d'aillament d'un gran hospital. Ningú tornà a tocar-li. El seu amic continuà amb ell durant els primers moments però acavà abandonant-li. Sap molt bé en quin moment desenvolupà una Síndrome Dirk Hamer: l'havien examinat de cap a peus amb guants aillants, sense trobar-li res. Malgrat això, les proves detectaven que en la seva sang existien anticossos anti-VIH, i que el resultat era positiu. Els dos metges prosseguiren incansablement els seus exàmens. Finalment, un d'ells descobrí en la zona interna de la planta del peu dret una taca fungiforme, l'assenyalà amb el dit amb aires d'entès, i digué: Vet aquí, un sarcoma de Kaposi! Després els dos doctors examinaren de nou a fons el seu penis. En el tercer intent acavaren per trobar una esquerda minúscula, de entre un i dos milímetres. Ah!, exclamà l'altre doctor, ja ha assolit el penis! El pacient comentà que aleshores es sentí caure en un pou sense fons, tenia la sensació d'haver quedat apestat, de haver-ho perdut tot, la seva professió, els seus amics, el sentiment de la seva valua. Es sentia particularment desvalorizat en el pla sexual. A partir d'aquest moment, i malgrat les radiacions de cobalt a que li sometien contra els malvats virus VIH, fou desenvolupant un melanoma a partir del peu dret, símptoma d'un conflicte d'impurificació. Les taques de melanoma blau fosc feren també la seva aparició en el penis, coll, i a continuació en l'altre peu.

Estaven doncs en lo cert els metges? Al contrari, allò que feren fou precipitar a aquest home, perfectament sa, cap a un conflicte d'impuresa, tal com es pot constatar en l'escàner cerebral sobre el tall del seu cerebel (encara actiu). Al mateix temps, i després del seu Síndrome Dirk Hamer, el pacient experimentava una impotència cada cop més pronunciada. Tots els carcinomes que foren successivament fent la seva aparició -el melanoma generalitzat, les metàstasis òssies, les metàstasis de càncer bronquial, corresponents als conflictes ad hoc, anaven sent catalogades com metàstasis canceroses de la S.I.D.A.-. Finalment l'informaren que ja no havia terapia per a ell i l'enviaren a casa seva, a morir.

Perdé pes rapidament i fou víctima d'un pànic total. Aparentement tenia vida per a tan sols unes setmanes. Fou aleshores quant -just a temps, pel que sembla- rebé el meu llibre Fonament d'una Nova Medicina. Descobrí que la S.I.D.A. és la major estafa del segle, la qual cosa li semblà plausible, clar i evident. Des d'aleshores començà de nou a menjar, dorm, ha engreixat de nou i el melanoma ha deixat d'extendre's. Tinc esperances que ho superi, i si ho aconsegueix, els demés podràn tenir la seguretat que realment és l'estafa més gran del segle.

El pacient hagués emmalaltit igualment -segons la Lley de Ferro del Càncer- tant si el test hagués donat per errada un resultat falsament positiu, com si realment ho fos. Allò que compta és que ell cregué que era greu i mortal, només això compta.

Si el pacient no s'hagués sotmès voluntariament a la prova de la S.I.D.A., no li hagués passat res en vint anys, ja que aleshores gaudia d'una salut perfecta. Això és quelcom que es correspon amb exactitut a totes les observacions que porten efectuades els investigadors: per a emmalaltir de forma manifesta, amb símptomes (pressumptament) sòlids de S.I.D.A., és precís saber que s'és seropositiu ó, per lo menys, tenir temors fonamentats de ser-ho!

S'ha de resaltar que, tant en el primer cas com en aquest darrer (després del diagnòstic de S.I.D.A., l'associació feta pel seu entorn: és un homosexual ó un depravat), ha existit una desvalorització de sí mateix i una osteolisi òssia. Els que especulen respecte de la S.I.D.A. relacionen la cosa de la següent manera: la hematopoiesi ha resultat afectada (formació de glóbuls sanguinis, principalment en la medul·la roja òssia), es tracta per tant d'una malaltia d'immunodeficiència, de S.I.D.A.! Allò que succeeix en realitat és que la desvalorització de si mateix és la reacció més normal del món davant el fet de ser considerat com un depravat, al que la societat proscriu i que, a més a més, s'encamina de ple a una mort imminent (completament merescuda!).

Conclusió.

En el marc dels anteriors articles publicats fins el moment en raum&zeit sobre el tema de la S.I.D.A., la mentira de la S.I.D.A. ha estat amplament desenmascarada a nivell teòric. No és únicament una mentida, és una estafa conscient i deliberadament perpetrada per a construir una posició de força.

Jo vaig considerar que la meva misió consistia en examinar més d'aprop el fet -a dir veritat sobradament conegut- que únicament manifiesten símptomes de S.I.D.A. aquells que es creuen seropositius. En general, tots es limiten a donar-se per assabentats del tema sense questionar-s'ho. I malgrat tot, es aquí on radica el nus per desfer per a fer esclatar la impostura de la S.I.D.A. És precís trobar una resposta a la pregunta de com s'arriben a produïr els símptomes que s'atribueixen a la S.I.D.A. i mercès als quals les persones poden ser, i de fet són, assassinades.

Només la Llei de Ferro del Càncer respòn a aquesta pregunta, mitjançant el Sistema Ontogenètic dels Tumors.

Els clínics tenen per costum dir: Però en fi, d'on procedeixen els símptomes? De què moren els malalts? La pràctica de l'eutanasia està generalitzant-se. I mercès a aquests esgarrifosos casos clínics, la premsa impassible pot continuar celebrant aquest horrible frau de la S.I.D.A., potenciant el sacrifici de las víctimes!

Amb tot el meu respecte cap a les refutacions teòriques de la superxeria de la S.I.D.A.(que vaig ser un dels primers en descobrir el 1987), crec que estem en camí de desenmascarar el conjunt d'aquesta impostura i treure de les seves caselles al sindicat de la S.I.D.A. Aquest és, en efecte, el punt crucial que permet a cada pacient compendre perfectament fins on s'intenta trencar-lo. És precís explicar amb precissió el mecanisme de la S.I.D.A. Fer que es comprengui com el xoc psíquic provocat pels propis metges, pel seu diagnòstic i pronòstic, genera els Focus de Hamer cerebrals, i els símptomes, pretesament de S.I.D.A., en l'òrgan.

Són precisament aquests mateixos científics que rebutjen fer públiques les veritables relacions de causa i efecte governades per la Lley de Ferro del Càncer, els qui han creat la malaltia d'immunodeficiència que anomenen S.I.D.A., i quins s'apresuren ara a redoblar el càncer per a conservar una segona malaltia obligatoriament mortal que segueixi asegurant-los el poder.

Que els lectors m'excusin, jo soc un home eminentment pràctic. Certament és molt interessant discutir de la S.I.D.A. mantenint-se en un pla teòric. Però mentrestant, els infortunats continuen sent aterroritzats amb la S.I.D.A., i són brutalment assassinats seguint un esquema de S.I.D.A. Les nostres brillants discussions de saló no són de cap ajut per a aquests pobres diables. Hem de fer alguna cosa! Tots estem invitats a movilizar-nos, tots som responsables! Aixequem-nos per fi, en el nostre pais, i posem fi a aquesta tortura!.

Traduït de la publicació LE SIDA.
A.S.A.C. - ASSOCIATION STOP AU CANCER.
B.P. 134.
73001 CHAMBERY CEDEX (ESTAT FRANCÈS).