Allò que no s'ha donat a conèixer sobre la SIDA.

Un informe del organisme de la SIDA de les Nacions Unides (ONUSIDA) adverteix del creixement de la SIDA en el Tercer Món. L'informe critica el fet que els (suposadament) beneficiosos «còctels de fàrmacs» no s'apliquen allí degut al seu cost, i això perjudica als corresponents afectats.

Un pare dels Estats Units ha injectat al seu fill «el virus de la SIDA» per a que aquest morís i aquell pogués deixar de pagar a la mare la pensió que li passava. El fill -del qual no s'explica quin tractament està rebent- «ha desenvolupat la malaltia» i està «en fase terminal». El jutge ha condemnat a cadena perpètua el pare, no sense advertir-li que no rebría suficient càstig fins que no es «consumís en els inferns».

Aquest és el tipus de noticies que apareixen en els mitjans de comunicació quan es parla de la SIDA. La immensa majoria de la població desconeix els continguts i arguments que no siguin els que sustenten la línia oficial, i sols rep informacions que avalen el terror al pressumpte virus VIH.

Malgrat això, allò que no sap la immensa majoria de la població és que existeix una corrent de més de 800 científics -entre ells dos Premis Nobel i tres membres de l'Acadèmia Americana de Ciències- que qüestionen els tres aspectes clau: la validesa dels tests aplicats, la bondat dels tractaments rebuts i inclús l'existència mateixa del «retrovirus» VIH.

Els tests.

Els principals «tests del VIH» usats a l'Estat espanyol son dos: l'ELISA i el Western Blot. L'ELISA és considerat menys fiable i és usat com a «test de detecció». En canvi, el Western Blot és considerat totalment fiable i és usat com a «test de confirmació». En el cas que una persona doni positiu a dos tests ELISA, se li aplica un test Western Blot. Si també dóna positiu al Western Blot, aleshores se li diagnostica definitivament com a «infectat pel VIH». I moltes persones que han donat positiu a l'ELISA, donen negatiu al Western Blot, per la qual cosa oficialment es considera que els ELISA donen molts falsos-positius.

Resulta així important de saber que a Anglaterra i en el Pais de Gal·les el test Western Blot està prohibit des de 1992 perquè el Centre de Referència de Londres considerà que és poc fiable, i s'usa només el test ELISA. Seria lògic, doncs, suposar que proporcionalment hi hagi molts més seropositius a Anglaterra, per exemple, que a l'Estat espanyol. Però no és així: es calcula que hi ha uns 30.000 seropositius anglesos enfront uns 150.000 seropositius espanyols (encara que no es coneix la xifra exacta). La causa d'aquest resultat és que es pot variar el llindar dels «test del VIH», per sobre del qual se'ls dóna com positius, i per sota, com a negatius. El número que resulti de persones «seropositives» depén, doncs, d'on es decideixi situar l'esmentat nivell.

Per il·lustrar aquest fet és bo recordar que quan el doctor Robert Gallo oferí el 1984 el seu primer test del VIH a l'indústria de la sang per a controlar les transfusions, resultà que el 30% dels donants sortia positiu, per la qual cosa fou rebutjat immediatament doncs un percentatge així esfonsaria aquest gran negoci. El doctor Gallo decidí aleshores pujar el llindar de reacció del test fins que donà un percentatge de «positius» suficientment petit, un 3%, com per a que resultés acceptable pels esmentats empresaris. Segons sembla, posteriorment es fou elevant fins donar al voltant d'un 0,3%.

La revista estadounidenca Zenger's, de California, publicà el setembre del 1996 una llista de 64 articles apareguts en diverses revistes científiques, on s'adverteix que els anomenats «test del VIH» reaccionen donant positu davant de més de 70 malalties (com hemofília, hepatitis, tuberculosi, grip, malària) o situacions (como embaràs de varis fills, sexe anal receptiu, rebre transfussions sanguínies o transplants, ser vacunat d'hepatitis, grip, tètanus,...) que no tenen res a veure amb el VIH, són allò que s'anomena «reaccions creuades».

És il·lustratiu el cas d'un nadó nascut a la província de Málaga. En l'hospital on nasqué li feren (il·legalment) la «prova del VIH» i donà positiu. Malgrat això, li aplicaren els tests tant al pare com a la mare i ambdós donaren negatius. Per sort, un amic que coneixia els plantejaments crítics els comentà que els criteris d'interpretació canvien d'un pais a un altre. Els pares decidiren fer la prova al fill en l'hospital anglès de Gibraltar, i allí donà negatiu al test. Al tornar a l'hospital on es feren els primers tests, els digueren als pares que el test aplicat a Gibraltar al nadó no era vàlid perquè no havia estat realitzat en territori de l'Estat espanyol. Per sort, el nen creix sa i fora ja de perill.

Els «tests del VIH» detecten, en teoria, uns anticossos que reaccionen enfront unes determinades proteïnes de «l'embolcall del VIH». Allò que no sap el gran públic és com s'establiren quines són les suposades «proteïnes del VIH», però ho sabem amb precisió des de la XII Conferència Mundial de la SIDA celebrada a Ginebra del 28 juny al 3 de juliol del 1998. El doctor Gallo reconegué involuntariament en aquest congrés que havia afegit hidrocortisona en els seus conreus per a, segons ell, estimular el creixement cel·lular. Això ja ho denuncià en el seu moment un ex-col·laborador seu, el doctor Popovic. Per a compendre aquest fet, hem de saber que l'hidrocortisona en realitat no estimula sinó que retrau el creixement cel·lular, i provoca l'aparició d'unes proteïnes d'estrés que són les mateixes que es donen en persones estressades. Això explica perquè la majoria de persones que donen positiu als «tests del VIH» es troben en una situació d'un tipus o altre d'estrés crònic: tòxic (drogues, metadona, «poppers», medicaments de síntesi química, proteïnes estranyes que acompanyen al Factor VIII administrat als hemofílics), psicoemotiu, infecciós (repetides infeccions amb malalties de transmissió sexual), nutritiu (mals hàbits de vida, mala alimentació, Tercer Món), etc.

En l'actualitat, i a Occident, s'aplica un relativament nou paràmetre anomenat «càrrega viral». Se suposa oficialment que el marcador indirecte «càrrega viral» indica el número de «virus VIH» per mililitre de sang. Però la quantitat donada per la «càrrega viral» s'obté amb la tècnica PCR inventada pel doctor Kary Mullis, per l'invenció de la qual rebé el Premi Nobel de Química el 1993. Doncs bé, el propi doctor Mullis explica que la tècnica PCR no serveix per a mesurar cap càrrega viral, i ha lamentat públicament haver-la inventat, tenint en compte la seva mala utilització en el cas de la SIDA.

Per a documentar aquest mal ús, dos membres de l'organització HEAL de Los Ángeles mesuraren les seves «càrregues virals». Resultà que Rodney Knoll, oficialment «seronegatiu», tenia una «càrrega viral» considerablement major que Christine Maggiore, oficialment «seropositiva».

A més a més, s'ha que tenir present que en un encontre de l'OMS celebrat a Bangi (Àfrica Central) el 1985 s'establí que en els països del Tercer Món no era necessari, per manca de mitjans, donar positiu a cap test per a considerar a una persona «cas de SIDA» i, per tant, «infectada pel VIH». Només es necessari presentar dos d'entre tres signes majors i un d'entre set signes menors que són comuns en el continent africà, per a ser diagnosticat com «malalt de SIDA». Això suposa una redefinició a «casos de SIDA» de malalts amb símptomes de malalties habituals a Àfrica, i explica la tan proclamada «terrible epidèmia de SIDA» allí.

Els tractaments.

En la XI Conferència Mundial de la SIDA celebrada a Vancouver el juliol del 1996, s'establí oficialment administrar de seguit i en grans dosis la teràpia combinada de varis fármacs, els anomenats «còctels». Generalment consisteixen en tres medicaments: dos de la família dels nucleòsids anàlegs (AZT-Retrovir, ddI-Videx, ddC-Hivid, 3TC-Epivir, D4T-Zerit...) i un de la família dels anomenats «inhibidors de la proteassa» (Indinavir-Crixivan, Saquinavir-Invirase, Ritonavir-Norvir...). El negoci dels tractaments de la SIDA s'extenia de l’anterior monopoli de la Glaxo-Wellcome, amb el AZT-Retrovir, al posterior comerç compartit, segons un acord adoptat per dotze empreses un mes abans de l'esmentada Conferència.

Una de las moltes contradiccions que tenen els nucleòsids anàlegs aplicats en el tractament de l'anomenada SIDA és que precisament són immunosupresors. Ho reconeixen els propis prospectes, tant del fabricant Sigma del AZT, a l'informar que els «òrgans diana són la sang i la mèdula òssia», como el del AZT-Retrovir de Glaxo-Welcome, al reconèixer que genera anèmia i moltes altres mancances greus. Això s'explica com conseqüència que els nucleòsids anàlegs tenen com a funció impedir la divisió cel·lular. En efecte, l'AZT s'inventà el 1964 contra el càncer, encara que mai no s'arribà a aplicar-se a persones perquè els experiments amb animals mostraren que era massa tòxic, i aleshores fou aparcat. Només múltiples maniobres interessades feren que el 1987 fos proclamat, amb el nom comercial de Retrovir, com a «primer tractament oficial contra la SIDA» i comencés a ser administrat a centenars de milers de persones.

En efecte, quan una cèl·lula ha de dividir-se, els dos filaments de l'ADN dels seus cromosomes s'obren i es van formant dos filaments complementaris, a l'anar-se afegint nucleòsids naturals de l'entorn intern de la cèl·lula. Resultaran, doncs, quatre filaments d'ADN que, units dos i dos, transmetran la mateixa informació genètica a les dues cèl·lules filles resultants de la divisió. Però els nucleósids anàlegs químics, com l'AZT-Retrovir, s'incrusten en la formació dels filaments complementaris impedint que es continuin formant, amb la qual cosa eviten la divisió. En conseqüència, la cèl·lula mare mor. Això és una de les explicacions de perquè els presentats com a «malalts de SIDA» que prenen els nucleòsids anàlegs moren, esquelètics, a mitjà termini.

Els inhibidors de les proteasses artificials acaben impedint el funcionament cel·lular i orgànic, per la qual cosa també són tóxics. Per a digerir els aliments i reciclar les proteïnes del bilió de cèl·lules que es moren diàriament en cada ser humà, en cada cèl·lula existeix un delicat i complexísim equilibri entre les proteasses, que divideixen les proteïnes, els inhibidors de proteasses naturals, que desactiven provisionalment l'acció de les proteasses, i els activadors de proteasses, que les tornen a posar en marxa. Els inhibidors de les proteasses artificials són com soldadures que impideixen definitivament el funcionament de les proteasses, i estan dissenyats de forma que no poden ser eliminats (d'aquí que els metges hospitalaris recomanen els seus pacients pendre molta aigua: intentar eliminar els inhibidors artificials per orina, i retardar l'augment de la seva concentració en el cos). Els efectes del seu consum continuat, amb el corresponent augment de concentració de inhibidors de proteasses químics en el cos del pacient, es tradueixen en problemes digestius, pedres renals, sang a l’orina, fatiga, nàusees, diarrea, vòmits, dolors en articulacions, diabetis, acumulacions de greix, flaccidesa muscular, etc.

El doctor Anthony Fauci declarà ja en el New York Times del 22 de agost del 1997 que els casos en que els còctels havien produït recuperacions espectaculars, després d'una dotzena de mesos queien en picat perquè, segons ell, «el VIH muta, es torna resistent, resorgeix amb redoblada energia i acaba matant la persona afectada». Però pels especialistes oficials és molt còmode responsabilitzar de la mort dels seus pacients a totes les capacitats possibles que atribueixen a un «virus VIH», la pròpia existència del qual està sent qüestionada.

El suposat VIH.

Segons el biòleg, viròleg i genetista alemany Dr. Stefan Lanka, no s'han acomplert les condicions científiques necessàries per a demostrar que ha estat aïllat el «virus VIH». Això qüestiona la seva mateixa existència.

El doctor Lanka és un dels pocs viròlegs en el món que ha aïllat un nou virus. Es tracta de l'Ectocarpus Siliculosus Virus (EsV), el primer trobat en un alga marina eucariota.

Per aïllar un virus s'han de presentar quatre fotografies: del virus infectant cèl·lules, del virus sol, de les proteïnes del seu embolcall i del seu àcid nucleic. Després s'ha de determinar quins aminoàcids composen les seves proteïnes i quines lletres genètiques el seu àcid nucleic, i en quin ordre estàn col·locats, és a dir, s'ha de procedir a sequenciar-los. També s'han d'efectuar els experiments de control, és a dir, s'ha de treballar en paral·lel amb el mateix tipus de cèl·lules però no infectades. O sigui, s'han de fer exactament les mateixes operacions amb els mateixos productes, en les mateixes concentracions, durant el mateix temps, a la mateixa temperatura, és a dir, exactament amb les mateixes condicions tècniques. El resultat ha de ser no trobar res que coincideixi amb les fotos del virus. Per últim, a mesura que es va progressant en l'investigació, s'han d'anar publicant les seves conclusions en revistes científiques adequades amb la fi que allò fet pugui ser reproduït en altres laboratoris i arribar als mateixos resultats.

Per a denunciar que cap d'aquestes passes s'ha realitzat en el cas del VIH, la revista de supervivents de la SIDA Continuum de Londres ofereix, des de desembre del 1995, un premi de mil lliures esterlines per a qui aporti les proves de la seva existència. Altres associacions, a nivell internacional, s'han afegit a aquesta iniciativa i, en l'actualitat, el premi ofert és ja superior als quatre milions de pessetes. Fins ara, ningú no ha pogut guanyar aquests premis.

El paper dels mitjans de comunicació.

Les notícies que sobre el tema de la SIDA rebem dels mitjans de comunicació majoritaris no reflexen la pluralitat d'enfocaments que existeix en la comunitat científica, donat que no recullen les dades i anàlisis que qüestionen la versió oficial. Aquesta circumstància posa en primer pla el paper dels mitjans de comunicació alternatius per alliberar al segment més crític de la població de confusions i manipulacions impulsades per interesos comercials i altres.

 Associacions crítiques:

Associació de Medicines Complementàrias (AMC).
Associació de Vencedors de la SIDA (AVS).
Continuum Magazine.
Plural 21.